La Montserrat Ribera i l’Emília Coma viuen juntes des de fa dos anys. La seva però és una història atípica ja que les separen 45 anys d’edat. Les dues formen part d’un programa intergeneracional d’habitatge compartit que des de fa onze anys dirigeix i administra la Fundació Viure i Conviure de Caixa Catalunya. Es tracta d’un programa d’ajuda mútua que suposa un intercanvi solidari i no lucratiu basat en la convivència de dues generacions ben diferents. Actualment participen en el programa Viure i Conviure 660 persones que conformen un total de 330 convivències.

    La Montserrat té 20 anys i és estudiant d’administració i direcció d’empreses a ESADE , centre de la Universitat Ramon Llull. Fa dos anys va acabar d’estudiar batxillerat a Manresa i va decidir anar a estudiar a Barcelona, però es va trobar amb el problema de l’habitatge i de la mobilitat “d’una banda tenia molt clar que no volia pujar i baixar cada dia de Manresa però tampoc tenia massa clar el fet de viure en un pis d’estudiants. Va ser gràcies a una amiga de la família que també participa en el Programa Viure i Conviure que em vaig assabentar d’aquesta possibilitat”. Des d’aleshores viu al pis de l’Emília i no hi ha qui les separi. L’Emília té 65 anys i des de feia uns anys trobava a faltar algú que li fes companyia, sobretot a les nits i després d‘algun ensurt, la seva família li va comentar la possibilitat de formar part d’aquest programa d’habitatge compartit “la meva filla m’ho va proposar i no ho vaig dubtar ni un moment. La Montserrat és la segona estudiant que tinc acollida a casa i ambdues experiències han estat molt positives”.

“Estava escrit que ens havíem de conèixer. Sempre li dic a la Montserrat que ella era per a mi i el destí així ho ha volgut”

I és que aquest programa té com a objectiu promoure i facilitar les relacions solidàries i d’ajuda entre dues generacions tan diferents però alhora necessitades d’ajuda. D’una banda pal•lia les necessitats de companyia que poden tenir les persones grans i, d’altra banda, facilita allotjament als estudiants en un moment en què l’habitatge és un dels màxims problemes d’aquesta jove generació. Les condicions per accedir a aquest programa són per una part, ser major de 65 anys, viure sol, estar en un estat psicofísic que els permetin valdre’s per ells mateixos i tenir un habitatge en unes condicions adients on l’estudiant pugui disposar de la seva pròpia habitació. D’altra banda, els joves participants no han de ser majors de 30 anys, han de ser estudiants universitaris i no han de treballar ni tenir la residència a la mateixa ciutat.

    La seva va ser una mica accidental perquè en un primer moment la Montserrat havia de viure amb una senyora que malauradament va morir i la substituta que li varen atorgar des de la Fundació Viure i Conviure va caure molt malalta i no es varen arribar a conèixer. Però el destí les va unir com afirma l’Emília “estava escrit que ens havíem de conèixer. Sempre li dic a la Montserrat que ella era per a mi i el destí així ho ha volgut”. En quan al seu dia a dia cal dir que respecten els horaris establerts pel programa (passar un menjada al dia plegades) i normalment sopen juntes cada nit, a més els caps de setmana la Montserrat els passa quasi sempre a Barcelona ja que marxa molt poc al seu poble, Corner. Es respecten i si fa falta s’ajuden mútuament, com l’Emília afirma “ s’ha de viure i conviure. Cada una ha de respectar l’altra. Està clar que si una necessita ajuda l’altra li donarà, però no s’ha d’abusar de l’altra persona. Ella no viu amb mi per cuidar-me ni per netejar-me la casa”.

“Tothom pensa que és difícil conviure amb una persona gran  però tampoc es plantegen que pot ser molt  més difícil conviure amb gent de la teva edat”

    Lluny dels estereotips actuals al voltant d’aquestes dues generacions, queda demostrat que la convivència és possible. Al principi la Montserrat va viure la incredulitat de la gent del seu voltant “quan ho explicava la gent es pensava que no aniria bé, perquè soc una persona molt extravertida, m’agrada sortir... però ho vaig parlar amb l’Emília i no hem tingut mai cap problema, ens complementem molt bé. Tothom es pensa que és difícil conviure amb una persona gran però tampoc es plantegen que pot ser molt més difícil conviure amb gent de la teva mateixa edat. Aquí tinc el meu espai i en un pis d’estudiants no me’l respectarien. Tenim molta confiança i  fins i tot li conto coses que  a la meva mare no li explicaria”. L’Emília comenta però que moltes persones de la seva edat tenen moltes reticències a participar en aquesta programa “molta gent és incapaç de prova-ho, és més fàcil queixar-se de la soledat. De fet, si no t’agrada et pots fer enrere en qualsevol moment, amb un preavís de 15 dies.  Molts pensen que es perd la intimitat però no és veritat, cada una té la seva habitació i allà ningú hi entra. No és una sensació tan freda com tenir una habitació llogada, nosaltres parlem molt, al principi estàvem fins a les tantes”. D’això en fa quasi dos anys i asseguren que viuran plegades fins que la Montserrat acabi la carrera “ens queda molt per viure juntes l’Emília sempre diu que jo sóc com una néta adoptada i jo sempre dic que tinc tres àvies.”

La Montserrat i l’Emília ens demostren que enfront l’adversitat, que per diferents motius els hi ha tocat viure, les barreres generacionals es trenquen quan prima un valor com la convivència.